L’Emilio Palomero forma part d'una classe d'homes corrent en uns altres temps i avui una raresa, d'aquests que sempre han mirat la naturalesa com si estiguessin davant d'un immens rebost. L’Emilio ha estat tota la vida un caçador i pescador empedreït.
Feia 6 anys que l’Emilio no tirava el rall a les basses d’en Coll, a les rodalies de la desembocadura del riu Daro a Girona. Ara ha tornat per recordar-nos que als seus 79 anys segueix sent un artista a l’hora de manejar aquest vell art de la pesca, que a Catalunya s'ha utilitzat tradicionalment al Delta de l'Ebre.
Però l’Emilio no és l'únic que sap tirar el rall en aquest racó de l'Empordà. Molt a prop de la platja de la Gola, al Rec del Molí, trobem dos homes més que s’hi dediquen. En Ramon Vila i el Joan Muntada no tiren el rall per les 4 carpes o les llises que puguin treure, sinó pel simple plaer de dominar aquesta vella tècnica de pesca que es remunta a la prehistòria humana i que encara és d'ús habitual en altres latituds.
Joan i Ramón fa més de 20 anys que es coneixen i malgrat la diferència d'edat comparteixen les mateixes aficions i manera de relacionar-se amb la naturalesa. Junts han caçat, recollit bolets i peix tant en el mar o en el riu, a més gaudeixen inventant-se i creat els seus propis instruments per a aquestes tasques. Ara s’han aficionat molt a tirar el rall, cosa que sembla senzilla però que no ho és tant.
En Ramon ho corrobora: És molt més difícil del que sembla. El teu veus algú com Emilio tirant-lo, amb aquest senzill moviment... Doncs no és gens fàcil. Per aconseguir dominar la tècnica ha hagut de tirar el rall milers de vegades. El que cregui que és fàcil, que agafi un rall i intenti tirar-lo, que ja veurà!.
La història de l’Emilio
Fa més de anys que Emilio Palomero va arribar a Llafranc per treballar a la construcció. Va venir lleuger d'equipatge però no es va oblidar de portar un rall que arrossegava des de la seva infància, viscuda al poble d'Oropesa de Mar, a Castelló.
Aquells dies començava a despuntar el turisme a la Costa Brava, però Llafranc guardava el sabor d’allò verge i les 4 cases plantades davant del mar per a Emilio configuraven un paisatge de conte, on els conills de camp rondaven al seu aire pels carrers i ell els caçava des de la porta de casa seva. On a més, recorda l’Emilio, la pesca des de la platja sempre estava assegurada.
L’Emilio explica que una vegada, en només una estona, va pescar més de 150 quilos de sardines des de la mateixa riba amb la seva rall de mar, un instrument de pesca infalible en èpoques d'abundància de peixos.
L’Emilio recorda com va començar el rall a Catalunya: Aquí el rall ve dels valencians, de quan venien a treballar l'arròs. No n’hi havia cap que no sabés utilitzar un rall. Aquesta gent vivia amb molta misèria i tot el que podien treure del mar s’ho duien a la boca.
Elaborar un rall
Als Masos de Pals trobem en Ramón i el Joan fent de les seves. Els han encarregat sengles ralls de mar a Emilio Palomero, i ara van a fabricar els ploms que portaran. A en Joan no li agrada la grandària dels ploms que posa l’Emilio als seus ralls i ell mateix s'ha fet un motlle amb el qual fer-ne altres de més llargs. Joan ha afegit una mica d'estany al plom per donar-li major duresa. En pocs minuts, el temps de beure's un got vi, el metall estarà fos.
No és la primera vegada que en Joan utilitza la cuina de casa seva per a aquests menesters, encara sabent que en l'operació es generen vapors verinosos. Ventilar bé i evitar exposar-se directament als gasos és tota la seva estratègia. L'operació es repetirà diverses vegades fins a obtenir els ploms necessaris per construir diversos ralls. Després només quedarà donar-los una passada amb la llima, i a punt.
Actualment l'ús professional del rall per pescar està prohibit a tota Catalunya i tan sols al Baix Ebre la Generalitat concedeix de forma restringida llicències esportives perquè aquest vell art de pesca no es perdi definitivament. Fora del Delta de l'Ebre, a la resta de Catalunya, inclosa la costa empordanesa, el seu ús és il·legal, encara que es permet en alguns casos usar-lo de forma testimonial en exhibicions.
L’Emilio fa un tipus de rall diferent del que fins ara ha usat Joan. El seu no acaba fent una bossa, és més senzill de fer i es tira diferent. El piqui està garantit. Cadascú defensa les virtuts del rall que coneix, el de l’Emilio s'embulla menys i és millor per pescar en el mar, mentre que el de Joan és igual als que s'han utilitzat tradicionalment al Delta de l'Ebre i a l'Albufera de València, un rall per a aigües més tranquil·les.
Amb el so de mil velles històries de fons, el cotxe dels nostres protagonistes deixa la carretera per entrar a la pista de terra que els portarà fins a les basses d’en Coll. Aquí passaran la resta de la tarda llançant el rall fins que es pongui el sol, seguint les instruccions de l’Emilio, que s'ha obstinat a ensenyar a en Juan i al Ramon la seva manera de fer-ho.
L’Emilio lamenta la progressiva pèrdua d'aquesta tradició: Quan ens morim ja no quedarà ningú. La joventut d'avui dia no sap ni fer anguileres, ni ralls, ni apedaçar... I cada vegada més la gent deixa el mar. Si no fos per aquests vaixells grans que surten, amb prou feines quedaria gent.
L’Emilio, en Joan i el Ramon intentaran, a la seva manera, mantenir viu el rall, encara que sigui de forma testimonial. A Catalunya ja queden molt pocs que sàpiguen tirar-ho, fins i tot en el delta de l'Ebre on sempre ha estat un art de pesca tradicional s'està perdent, a mesura que els avis deixen d'utilitzar-la i els joves es desentenen de recollir el testimoni d'aquesta mil·lenària tradició.
