• 0 Comentaris |
• Afegir comentari|
• Recomanar

Un reportatge de Josep-Anton Trepat

Ni els vaixells més ben dissenyats, ni les millors tripulacions podrien sortir de port sense l'ajut d'una corda. Des dels més veloços clípers que feien la ruta del te pel cap de Bona Esperança, fins al més humil dels gussis de pescadors, tots necessiten fermar els elements de bord amb una corda, maniobrar les veles, tensar els pals o les vergues. La gent de mar no parlarà mai de cordes. En dirà caps, maromes, calabrots, drisses...
A bord, cadascun dels caps tindrà un nom. Naus de combat com el Victory, el vaixell d'en Nelson, duia a bord més de 46 quilòmetres de caps de tota mena. Els noms de tot aquell eixam de caps, que sembla que siguin iguals i que serveixin tots pel mateix, s’havien d’aprendre de petit. D'un error d’agafar-ne un o un altre en podia dependre la vida de la tripulació. Fer corda era una prioritat, sobretot per les armades d'arreu, que volien disposar dels millors materials. Es feien corda amb els elements vegetals més propers, com l'espart o el cànem, i es duien d'ultramar el sisal mexicà o l'abacà que venia de Manila i que es considerava la millor fibra per la mar.
Però avui els materials sintètics han permès reduir el gruix de les cordes i augmentar molt més la seva capacitat. L'abacà, el cànem o l'espart ja no freguen les mans dels tripulants...

0 COMENTARIS

EN AQUEST CANAL:

• (1489)
• (0)
• (0)
• (0)
• (0)
• (0)