• 0 Comentaris |
• Afegir comentari|
• Recomanar

Josep-Anton Trepat

Una part molt important del nostre cor jau ara al fons de l'oceà Atlàntic. El Thö-Pa-Ga és (em resisteixo a dir era), una escola per a molts de nosaltres. La Nicole i en Gérald són un model de tenacitat per salvar el nostre maltractat i malmès patrimoni marítim. No hi ha peça del veler de la que no en coneguin el nom, el de qui la va posar allà, o de quan es va fer.

És un vaixell de càrrega a vela, i així ho llueix en el seu rol. En Gérald sempre deia que en qualsevol moment podia habilitar la bodega del Thö-Pa-Ga i omplir-la de la càrrega que fos. I és veritat. Les lliteres que ara omplen la bodega es desmunten amb facilitat i queda una bodega prou gran com per carregar el que calgui. Aquesta és la feina dels pailebots. Vaixells de cabotatge que unien els ports de la nostra Mediterrània duent amunt i avall mercaderies de tot tipus.

La història de la fi dels pailebots l'hem explicada sovint a Thalassa. La majoria van ser cremats, enfonsats, desballestats... Pocs, molt pocs, es van salvar. Alguns, per fer-ho, van haver de navegar lluny de les nostres costes i ara duen bandera d'altres països. En Gérald es va enamorar del Thö-Pa-Ga a Eivissa i es va negar en rodó a abandonar-lo. Va marxar al Carib a fer cabotatge, a donar-li vida al vaixell. I en aquell mar es va trobar amb la Nicole i des de llavors són inseparables.

L'any 1999 van decidir afrontar el repte de rescatar el Cala Millor, un pailebot molt més "jove" que el Thö-Pa-Ga, que ja va néixer amb les línies d'un motoveler. No així el Thö-Pa-Ga, que és un pailebot a vela, nascut quan encara la vela era la senyora de la Mediterrània.

Les aigües del port d'Eivissa tenien la fortuna de bressolar els dos pailebots, el Thö-Pa-Ga i el Cala Millor. És una imatge que no esborrarem mai de la nostra memòria. La ciutat que va veure morir els darrers pailebots de les nostres costes, tenia el privilegi de tenir-ne dos. No pas exposats, sinó fent feina durant tot l'any.

Per a tots els que ens estimem les nostres coses de la mar, en aquest enfonsament hem perdut una part del nostre cor. Fredament, podem dir que hem perdut una peça cabdal de la nostra història. Però és difícil pendre distància quan hi has navegat en ell, has compartit plat i taula amb la Nicole i en Gérald durant setmanes. Quan has rigut amb ells i has vist com els dolia l'ànima, quan no tenien els diners suficients per seguir afrontant el dia a dia del pailebot. Quan fa gairebé deu anys que els coneixes i els has seguit.

Per ells, el Thö-Pa-Ga són més de trenta anys de la seva vida. Recordo anècdotes divertides quan algú que no sabia la història del vaixell ni la dels seus armadors i preguntava pel propietari. La cara de sorpresa era gran quan veia aparèixer al Gérald a mig afaitar, amb les seves mans gruixudes i curtides, plenes de greix, i una samarreta vella. Roba de feina, vaja. Mai hi havia descans per ell ni per la Nicole.

Imagino Brest aquests dies (en aquesta trobada internacional que es fa cada quatre anys i en la que esperen la presència de més de 2.000 vaixells), amb tothom bolcat en ajudar-los. La cultura de la mar en aquella ciutat és totalment diferent a la nostra. Allà cap vaixell és "fusta vella". I estic segur que sentiran la pèrdua del Thö-Pa-Ga com si fos la pèrdua d'un vaixell dels seus. I també és així, perquè el Thö-Pa-Ga forma part del patrimoni de tots.

0 COMENTARIS

EN AQUEST CANAL:

• (1489)
• (0)
• (0)
• (0)
• (0)
• (0)