MÓN SUBMARÃ
- Estás a
- Inici >
- Canals >
- MÓN SUBMARà >
- Articles >
- Història del submarinisme 4. Equips cuirassats (I)
Articles
Història del submarinisme 4. Equips cuirassats (I)
El combat de la pressió ha estat un dels principals obstacles a l'evolució del submarinisme
Els equips cuirassats són aparells individuals completament estancs i prou resistents per suportar la pressió de l'aigua fins a una profunditat determinada, permetent al bussejador romandre al seu interior a la pressió atmosfèrica. Dins d'aquesta categoria trobem els vestits articulats o rígids, les càmeres d'observació submarina, els batiscafs i bentoscopis i les càmeres de rescat per a submarins enfonsats.
Al llarg de gairebé tres segles, les dificultats en aquest camp sempre han estat les mateixes: aconseguir que l'equip sigui prou resistent perquè no li afecti la pressió exterior quan es troba a gran profunditat, i que les juntes de braços i cames siguin flexibles i estances. Així mateix, era necessari compensar la rigidesa d'aquests equips, fet que dificultava la mobilitat sota l'aigua.
Malgrat que en ocasions aquests mecanismes van prestar un servei a l'hora de rescatar tresors enfonsats o de realitzar salvaments de derelictes, la seva principal funció ha estat la col·locació de càrregues explosives i guiar els rampines d'extracció.
Els orígens
Encara que existeixen referències d'equips d'aquestes característiques que daten de l'any 1700, no és fins el 1715 que tenim la primera referència d'un equip cuirassat. Es tracta del Lethbridge, un invent d'un fuster de Devonshire (Regne Unit).
Es presumeix que l'equip constava d'un tonell d'1,8 metres de longitud i 75 centímetres de diàmetre a la part superior. En els peus el diàmetre era de la meitat, sent la capacitat de l'aparell d'uns 110 dm3. El bussejador s'introduïa per l'obertura hermètica, situada damunt del cap. El cilindre constava de dues obertures per treure els braços i agafar instruments.
Es presumeix que l'equip constava d'un tonell d'1,8 metres de longitud i 75 centímetres de diàmetre a la part superior. En els peus el diàmetre era de la meitat, sent la capacitat de l'aparell d'uns 110 dm3. El bussejador s'introduïa per l'obertura hermètica, situada damunt del cap. El cilindre constava de dues obertures per treure els braços i agafar instruments.
L'aportació d'oxigen es feia pujant a la superfície i renovant l'aire mitjançant dues obertures posteriors que permetien canviar l'aire del compartiment sense necessitat d'obrir el vestit. Així doncs, aquest equip presentava l'inconvenient d'haver de sortir periòdicament per renovar l'aire.
Seguint aquest disseny, l'espanyol Cervo va enginyar el 1831 una esfera de fusta que respectava els principis de Lethbridge. Cervo esperava que l'estructura esfèrica li permetés compensar part de la pressió de l'aigua al no oferir superfícies rectes. Lamentablement aquest invent no va arribar a bon port i probablement va ser aixafat per la pressió en la primera immersió realitzada.
Els tonells submarins
El disseny de Lethbridge va asseure càtedra, i durant més d'un segle tots els articles van seguir el mateix patró: una càmera estanca amb renovació de l'aire en superfície. Va ser l'època dels tonells submarins.
El mecanisme de renovació total de l'aire requeria que la càmera fos el més gran possible per albergar més oxigen i allargar així el temps d'immersió. Així doncs, els dissenys van ser cada vegada menys aerodinàmics, arribant finalment a la forma de barrils, capaços de contenir molt més aire.
Le Batteux va construir el 1853 l' anomenat Tonel Bus, d'extremada simplicitat, que estava compost per un autèntic tonell de fusta amb dos forats trepats per treure els braços i proveïts de guants de cuir per impedir l'entrada de l'aigua. Així mateix, anava equipat amb una lluerna que permetia la visió exterior i anava subjectat per un cable que ho unia amb la superfície.
El 1855, Collonge va millorar el disseny de Le Batteux, convertint-lo en un compartiment de ferro i amb una important novetat: un tub que unia la cabina amb la superfície i aportava aire al bussejador.
El model de Collonge va suposar una revolució en el disseny d'aquests equipaments. L'espai ja no era un problema, per la qual cosa el disseny podia començar a estilitzar -se. Neixen així els vestits i les batisferes.
Enllaços relacionats
Descàrregues
EN AQUEST CANAL:
