thalassa - la televisión del mar

MÓN SUBMARÍ

Articles

Història del Submarinisme 6. Les taules de Busseig

Història del Submarinisme 6. Les taules de Busseig

El nostre company Jordi Atienza ens explica com van aparèixer les primeres taules i la seva posterior evolució

Jordi Atienza

Les taules de busseig es van construir a partir d'un procés que va partir de la malaltia de descompressió, la qual es va convertir en un problema important de la indústria de la construcció de ponts i de la mineria. Els obrers de la construcció, sofrien la malaltia de Bends (curvatures) o malaltia de la descompressió, si ascendien ràpidament després d'estar molt temps treballant a pressió.

El primer que va intuir els problemes de descompressió va ser l'enginyer francès Triger, com a conseqüència dels accidents que es produïen entre els obrers que treballaven als calaixos pneumàtics de fonamentació de ponts, però no arribo a resoldre el problema. Seria un altre compatriota seu, el fisiòleg Paul Bert qui descobrís al segle XIX que els problemes que afectaven aquells homes els causava l'acumulació de nitrogen a la sang, el qual s'alliberava en forma de bombolles, i que era el causant de les temudes embòlies.

Els resultats a les seves investigacions va arribar a publicar-los en un llibre titulat: La pressió baromètrica, en el qual assentava les bases de la futura tècnica de descompressió; Paul Bert va recomanar descompressió lenta per prevenir els símptomes de la Malaltia de Caisson (descompressora), encara que no va poder obtenir valors quantitatius.

Les contribucions de Haldane

La primerenca mort de Paul Bert va deixar incompleta la seva labor, fins que deu anys més tard l'investigador d'origen escocès John Scott Haldane (1860-1936), interessat en els problemes d'intoxicació dels miners pel CO2 i el gas carbònic, va començar a ocupar-se dels efectes del nitrogen en l'organisme humà. Partint dels treballs de Paul Bert, va posar tot el seu interès a arribar a la solució del problema.
Entre 1906 i 1908 John Scott Haldane, va realitzar experiments amb 85 cabres de les quals va obtenir algunes de les següents conclusions:
-Els símptomes començaven a ocórrer quan la diferència de pressió ambient era la meitat, per exemple per 4 atm (30 m), a partir de 2 atm, o menys.
-Els símptomes observats en les cabres eren problemes en les articulacions de les potes, aquestes ranquejaven tot i no tenir pes.
Amb el resultat de les seves investigacions i les experiències obtingudes amb els bussejadors de la marina britànica, va arribar a conclusions com que els que no havien sobrepassat els 12 m de profunditat, havent estat  bastant temps en immersió, no presentaven símptomes d'embòlia. Com a resultat d'aquesta i altres observacions, Haldane va arribar a unes conclusions en les quals tractava que el bus alliberés tot la seva N2 abans d'arribar a superfície.
El principi del que va partir Haldane pel càlcul de les seves taules estava  basat en un model biofísic en el qual considerava la diferència de temps existent per arribar a la saturació total dels diferents teixits de l'organisme, tenint en compte que la solubilitat del nitrogen en els teixits grassos és aproximadament cinc vegades superior a causa de la seva irrigació sanguínia, motiu pel qual tant el procés de saturació com el de desaturació és més lent. Mentre que aquells que tenen un reg sanguini més intens, el procés és més ràpid. Per aquest motiu als primers els denominava <> i als segons <>.
Basat en aquest principi va idear cinc teixits tipus que va aplicar un temps determinat de saturació. Va fer diferents proves amb temps i pressions, observant com es produïa i de quina manera tenia lloc l'alliberament de les bombolles. D’aquesta manera,  va aconseguir establir uns valors tabulats que si ben no arribaven als percentatges de seguretat actuals van donar llavors uns resultats molt satisfactoris.
Haldane va considerar que l'absorció i eliminació del nitrogen era un procés exponencial.

Una absorció progressiva

Mentre es busseja el cos va absorbint nitrogen, el qual es dissol en els teixits seguint la Llei d'Henry (a major pressió major és la quantitat de molècules de gas que es dissolen en el líquid). Quan el nivell de nitrogen ascendeix ha d'eliminar -se de forma gradual a través de la respiració sense generar malaltia (el nitrogen forma microbombolles no nocives per a l'organisme).

Es va determinar que si la relació de pressions era de 2:1, el gas s'eliminava sense generar bombolles. Es va determinar que el cos humà està format per diferents teixits amb temps de saturació/eliminació diferents. És així com van sorgir els models matemàtics utilitzats per a la confecció de taules.

Anys després, el 1937 científics de l'O.S. NAVY (*USN) marina nord-americana van modificar les taules de Haldane. Eren les primeres taules experimentals i que a més no contemplaven les immersions successives, ja que el propòsit i desenvolupament estava pensat únicament per a bussejadors que baixaven a una certa profunditat, realitzaven el seu treball o missió, per després tornar a superfície. L'O.S. NAVY estudiaria la forma de construir-les, ja que les necessitaven per als treballs militars i professionals que realitzaven, i lògicament volien fer-los amb la major seguretat.

Les taules les van adaptar als bussejadors clàssics de llavors emprant-les fins a 90 m. (10 atm.), utilitzant per al càlcul de teixits uns temps de mitjana similars als utilitzats per Haldane, ampliats fins a 80 i 120 minuts, encara que van pecar d'excés de prudència en limitar la velocitat d'ascens a 7,5 metres/min. La posterior evolució del busseig i l' invent de l'escafandre autònom va obligar a reconsiderar aquests treballs, el resultat dels quals vas ser revisats el 1958 i es van considerar les immersions successives.
En aquestes taules s'articulaven parades de 3 en 3 metres, amb velocitat d'ascens que es va augmentar a 18 metres/min.
A més, van ser traduïdes al sistema mètric decimal pel G.I.R.S. francès; posteriorment, el professor italià Gaspare Aldano, les milloraria encara que els seus estudis van ser dirigits al busseig de gran profunditat. Un altre francès, el comandant Alinat, va millorar aquests treballs incorporant per primera vegada a les taules, la casella en la qual introduïa el coeficient de saturació de nitrogen per a immersions successives.

Avui dia les exigències del busseig a grans profunditats i pels casos d'immersions d'extrema exposició, han obligat a considerar per al càlcul d'aquestes taules, teixits de mig temps de fins a 1000 minuts. Actualment, s'utilitzen les taules de G.I.R.S. i de la marina nord-americana, aquestes últimes bastant més completes, que són les adoptades per la nostra Marina Militar i per algunes organitzacions de bussejadors.
A partir del resultat i obtenció d'unes taules més o menys fidedignes pel bussejo, basat com ja s'ha explicat anteriorment en l'absorció del nitrogen en els teixits, uns enginyers italians anomenats De Sanctis i Alinaris  van inventar un enginyós aparell, el descompressímetre, que va resoldre i a simplificar els problemes inherents als càlculs de descompressió.

Enllaços relacionats

Descàrregues

0 COMENTARIS

Segueix-nos a...

Facebook Twitter

Bookmark and Share