La perforació de l'oceà . Investigant el fons marÃ
Els oceanògrafs han pogut recollir sediments i mostres de roques del sòl marí des de l'Expedició Challenger. Però no tenien la tecnologia per permetre'ls per investigar molt profundament sota el sòl. La tecnologia del Segle XX va canviar aquesta situació.
El 1968, un grup internacional d'institucions oceanogràfiques i la Fundació de Ciència Natural d'Estats Units va crear el programa de perforació de l'oceà, que el seu objectiu principal era provar la hipòtesi de les plaques tectòniques de Tuzo Wilson.Durant 25 anys, el Programa de Perforació del Profund Mar (o DSDP, Deep Sigui Drilling Project) va utilitzar el Glomar Challenger, un vaixell d'investigació de 122 metres d'eslora que estava equipat amb una torre de perforació i laboratoris científics.
Des d'aquesta torre, que s'elevava 60 metres sobre la línia de flotació, una sèrie de tubs descendien a través de l'aigua fins a uns 600 metres de profunditat dins de l'oceà. Al final d'aquests tubs hi havia un perforador que s'introduïa dins del sòl marí. El sistema permetia recollir uns cilindres llargs i fins (metres de longitud i centímetres d'ample) de sediment i roca de sota el fons marí. Aquests cilindres van demostrar la teoria de l'expansió del fons marí i de les plaques tectòniques però a més van revelar més coses: les enormes seccions de sediments que s'acumulaven capa sobre capa en el fons marí eren una autèntica fotografia de com el clima de la terra havia canviat durant la seva història.
Els sediments del fons marí i les roques contenien també un munt de pistes importants sobre l'estructura i l'evolució de la terra. La majoria d'aquestes pistes no podien trobar-se en les roques a l'aire lliure, perquè s'han erosionat. Sota el sòl marí, no obstant això, es conservaven molt bé.
Enllaços relacionats
Descàrregues
©2010 Thalassa. Tots els drets reservats
Segueix-nos a...