CULTURA MARÃTIMA
- Estás a
- Inici >
- Canals >
- CULTURA MARÃTIMA >
- Entrevistes >
- Entrevista a l'escriptor Alexander Kent – Tercera part
Entrevistes
Entrevista a l'escriptor Alexander Kent – Tercera part
Amb aquesta tercera part concloem l'entrevista que vam mantenir amb l'autor de les novel·les de Richard Bolitho, una saga sobre la marina britànica del segle XVIII
Oriol García
Descrigui a Bolitho. Com ho veu vostè?
Alexander Kent: El seu principal tret és la compassió. Crec que és una persona molt compassiva. Així mateix crec que és una persona molt íntegra, a la qual no es pot manipular. El seu caràcter és massa fort per sotmetre's a un altre. També és algú lleial, però amb aquest tipus de lleialtat i lliurament que ja no s'estila en l'actualitat.
Parlant de la lleialtat, vostè descriu en els seus llibres l'honor dels militars de carrera.
Alexander Kent: El seu principal tret és la compassió. Crec que és una persona molt compassiva. Així mateix crec que és una persona molt íntegra, a la qual no es pot manipular. El seu caràcter és massa fort per sotmetre's a un altre. També és algú lleial, però amb aquest tipus de lleialtat i lliurament que ja no s'estila en l'actualitat.
Parlant de la lleialtat, vostè descriu en els seus llibres l'honor dels militars de carrera.
Alguna cosa que potser s'ha anat perdent amb el temps...
A. K.: Sí, és una cosa que vaig tenir present des del principi de la sèrie –més que res perquè m'ho va comentar el meu editor- és que tindria un important nombre de seguidores, més que de seguidors. I curiosament, un dels aspectes que més els atreuen d'aquest tipus d'històries és l' anomenat “Codi d'Honor” dels militars i sobretot la “independència” dels homes de mar. Quan un vaixell surt del port, l'oficial al comandament es converteix en el màxim responsable de la nau i dels homes al seu càrrec. Ha de prendre totes les decisions sense tenir, en tot moment, un superior que ho supervisi. En moments crítics com una tempesta, un trencament de masteler... ha de sobreposar-se a tot. I la disciplina i l'honor no eren una opció personal, sinó l'únic sistema possible per governar a un grup d'homes que no veurien terra en anys. No crec que hi hagi parangó amb els oficials de marina de l'actualitat, excepte algunes excepcions en la flota alemanya de la I i la II Guerra Mundial.
A. K.: Sí, és una cosa que vaig tenir present des del principi de la sèrie –més que res perquè m'ho va comentar el meu editor- és que tindria un important nombre de seguidores, més que de seguidors. I curiosament, un dels aspectes que més els atreuen d'aquest tipus d'històries és l' anomenat “Codi d'Honor” dels militars i sobretot la “independència” dels homes de mar. Quan un vaixell surt del port, l'oficial al comandament es converteix en el màxim responsable de la nau i dels homes al seu càrrec. Ha de prendre totes les decisions sense tenir, en tot moment, un superior que ho supervisi. En moments crítics com una tempesta, un trencament de masteler... ha de sobreposar-se a tot. I la disciplina i l'honor no eren una opció personal, sinó l'únic sistema possible per governar a un grup d'homes que no veurien terra en anys. No crec que hi hagi parangó amb els oficials de marina de l'actualitat, excepte algunes excepcions en la flota alemanya de la I i la II Guerra Mundial.
Creu que aquest “Codi d'Honor” ha desaparegut de la marina actual?
A. K.: És difícil de reconèixer-ho en l'actual manera de procedir dels oficials. Encara que fa uns anys vaig fer una visita a una de les fragates de la Royal Navy i va resultar que gairebé tots els tripulants havien llegit els meus llibres. Pel que pot ser que l'exèrcit s'hagi modernitzat, però els mariners segueixen identificant-se –o volent -se identificar- amb aquestes conductes. De totes maneres, ara és molt difícil que prosperin perquè la tecnologia està pel mig. Tot està molt automatitzat en la marina. És difícil concebre a un enginyer de l'actualitat (aquests que es passen tot el dia asseguts en un taula treballant en plànols) blandant una torxa enmig d'una tempesta i donant les indicacions per reparar un masteler trencat.
A. K.: És difícil de reconèixer-ho en l'actual manera de procedir dels oficials. Encara que fa uns anys vaig fer una visita a una de les fragates de la Royal Navy i va resultar que gairebé tots els tripulants havien llegit els meus llibres. Pel que pot ser que l'exèrcit s'hagi modernitzat, però els mariners segueixen identificant-se –o volent -se identificar- amb aquestes conductes. De totes maneres, ara és molt difícil que prosperin perquè la tecnologia està pel mig. Tot està molt automatitzat en la marina. És difícil concebre a un enginyer de l'actualitat (aquests que es passen tot el dia asseguts en un taula treballant en plànols) blandant una torxa enmig d'una tempesta i donant les indicacions per reparar un masteler trencat.
Ara potser la disciplina la imposen les màquines...
A. K.: Sí, i a més està el tema de la grandària dels vaixells. Quan estava en la marina, no recordo haver parlat mai amb el capità. En canvi, en l'època de Bolitho, el capità era Déu, i molt sovint donava ordres ell personalment als mariners. S'ocupava de mantenir la moral alta, fins i tot en el moment de la batalla.
A. K.: Sí, i a més està el tema de la grandària dels vaixells. Quan estava en la marina, no recordo haver parlat mai amb el capità. En canvi, en l'època de Bolitho, el capità era Déu, i molt sovint donava ordres ell personalment als mariners. S'ocupava de mantenir la moral alta, fins i tot en el moment de la batalla.
Llavors, és per aquest cúmul de circumstàncies que vostè va escollir aquest moment de la història per situar al seu protagonista?
A. K.: Sí, sens dubte. El meu pare era soldat i el seu regiment estava a Singapur. Nosaltres vivíem a Anglaterra i una vegada vam anar a visitar-lo. Hi vam anar en vaixell. Jo tenia 7 anys i només podia pensar en l'enorme forat de distància que ens separava. Estava impressionat. Als pocs minuts de sortir de Southampton em vaig adonar que això m'encantava. A la volta del viatge, li demanava al meu avi que em portés a veure el Victory, el vaixell de l'almirall Nelson. Em va impressionar profundament. Crec que va ser llavors quan vaig prendre consciència d'aquesta època.
A. K.: Sí, sens dubte. El meu pare era soldat i el seu regiment estava a Singapur. Nosaltres vivíem a Anglaterra i una vegada vam anar a visitar-lo. Hi vam anar en vaixell. Jo tenia 7 anys i només podia pensar en l'enorme forat de distància que ens separava. Estava impressionat. Als pocs minuts de sortir de Southampton em vaig adonar que això m'encantava. A la volta del viatge, li demanava al meu avi que em portés a veure el Victory, el vaixell de l'almirall Nelson. Em va impressionar profundament. Crec que va ser llavors quan vaig prendre consciència d'aquesta època.
Els seus llibres es caracteritzen per l'acció, diàlegs ràpids i molt moviment. Aquests són els millors ingredients per a una pel·lícula. Com veu la possibilitat de traslladar la seva història al cinema?
A. K.: Crec que als meus lectors els agraden les meves històries principalment per l'acció que desprenen. De fet, em considero un escriptor d'acció. De fet, m'encantaria que es fes una bona pel·lícula sobre els meus llibres, però seria molt car fer-ho tal com s'hauria de fer. Pel que probablement odiaria qualsevol intent que es quedés a mig fer.
I també està el fet que s'identificaria al personatge amb un actor determinat...
A. K.: Sí, per descomptat! He pensat en això molts anys. Gregory Peck va fer un gran paper a el “Bounty”... Però no crec que hi hagi molts “Gregorys Pecks” en el panorama actual.
Quin serà el final de la sèrie de Bolitho? Crec que el personatge mor en un dels lliuraments
A. K.: Sí, efectivament. És molt difícil crear un final per a una història tan complexa. De fet, quan vaig començar la sèrie el meu editor em va comentar que seria una bona idea crear un registre cronològic sobre la vida de Bolitho, tant per controlar la seva evolució com per conservar la coherència temporal. Vaig haver de fer-ho abans d'escriure els següents llibres. I per descomptat, si el personatge naixia el 1756 arribaria un moment en què hauria de morir, per la qual cosa no em va quedar un altre remei que triar una data per a la seva mort. Això sí, la seva mort marcaria un nou començament...
A. K.: Sí, efectivament. És molt difícil crear un final per a una història tan complexa. De fet, quan vaig començar la sèrie el meu editor em va comentar que seria una bona idea crear un registre cronològic sobre la vida de Bolitho, tant per controlar la seva evolució com per conservar la coherència temporal. Vaig haver de fer-ho abans d'escriure els següents llibres. I per descomptat, si el personatge naixia el 1756 arribaria un moment en què hauria de morir, per la qual cosa no em va quedar un altre remei que triar una data per a la seva mort. Això sí, la seva mort marcaria un nou començament...
Enllaços relacionats
Descàrregues
EN AQUEST CANAL:
