José Luis Secorún
Si naveguem en la història d'Àfrica occidental, ens topem amb la vergonya que el principal interès comercial europeu allà, va ser des del segle XVI fins a mitjan XIX, el tràfic d'esclaus fins a Amèrica. Entre 10 i 20 milions de negres africans.
Tant a l'Àfrica actual com a Europa, es tendeix poc a desenterrar els foscos episodis del comerç d'esclaus del passat. La veritat és que els fets impedeixen tenir una consciència històrica tranquil·la. Totes les grans potències europees de l'època, portuguesos, holandesos, anglesos, francesos i espanyols es van enriquir a costa de l'esclavitud dels negres africans, que van fer possible l'explotació de les riqueses d'Amèrica. Els africans tampoc queden lliures de culpa. Tant els àrabs com els reyezuelos tribals locals van ser, durant segles, els proveïdors d'aquesta preuada mercaderia humana.
En Kanbel, artista local, parla d'això sense embuts. "Tots els pobles han patit l'esclavitud. És cert que l'esclavitud dels negres és més recent i dura. Però han hagut altres esclavituds, la dels nazis, la dels jueus, l'esclavitud dels grecs, l'esclavitud romana, l'esclavitud europea, l'àrab. En totes les tradicions, musulmana, cristiana, juevaÂ… Tots els pobles del món l'han patit. L'esclavitud és com la mort. Sempre, la mort més recent és la que més dol, però totes les morts produeixen dolor."
L'estació ferroviària de Dakar, vestigi de l'època colonial avui està en decadència. L'únic tren del dia, el que ve de Bamako, arribarà matí amb 24 hores de retard, sense que ningú s'immuti. El rar hagués estat el contrari, que arribés a l'hora.
Pels carrers de Dakar, alguns seguidors del santó musulmà més venerat del Senegal, Cheick Amadou Bamba, ofereixen, a canvi d'uns pocs bitllets, la possibilitat que se't concedeixi un desig alliberant un ocell.
Alikane l'alliberador d'ocells
Alikane surt cada dia al carrer amb una meta clara, ha d'alliberar a tots els ocells que porta en la gàbia abans que fosquegi per guanyar-se el jornal. I avui sembla que a Dakar la gent no està per això. Alikane ha decidit provar sort a Gorée, l'antiga illa dels esclaus, situada a només vint minuts de Dakar, després d'una curta travessia amb vaixell. Arribar a Gorée és fàcil, una línia marítima regular fa continus viatges durant el dia entre la capital i l'illa. Allí es dirigeixen molts habitants de Dakar durant els caps de setmana, a la recerca de passar un dia tranquil lluny del tràfic i enrenou de la gran ciutat.
Gorée també és una destinació obligada per a tots els turistes que visiten Senegal. A l’ illa no hi ha cotxes, s’hi menja bé i és un d'aquests llocs on el temps sembla dilatar-se.
L'illa de Gorée ha estat sempre una illa de trànsit, tant de persones com de mercaderies. Els portuguesos, quan hi van arribar el 1444, la van trobar deshabitada i van pensar que era un bon lloc per instal·lar una base comercial. Estava protegida dels vents i enmig de la badia més profunda de l’Àfrica occidental, a més era fàcil de defensar de les possibles incursions hostils dels pobladors de la costa.
Cent anys després que arribessin els portuguesos, els holandesos es van quedar amb Gorée, després van ser els anglesos i els francesos els que se la van disputar , fins que al final va quedar en mans de França, que la va tenir fins a la independència del Senegal el 1960. De tots ells Gorée guarda avui parteix de les seves restes.
La part alta de l’illa, coronada per les gegantesques fortificacions que van construir els francesos, actualment s'ha convertit en un refugi d'artistes, que comparteixen vells túnels i búnkers, amb artesans, místics, busca-vides i xerraires de tota mena.
Chej Thajara porta 14 anys vivint en un búnquer de la part antiga, va anar dels primers a arribar. Com Alikane, l'alliberador d'ocells de Dakar, és seguidor de Cheick Amadou Bamba, encara que també admira a Malcom X, l'assassinat capdavanter americà dels Panteres Negres. Chej exerceix de remeier, però també pinta, i a les seves teles plasma, d'una forma primitiva, el seu particular univers mental.
El treball és per Chej un camí d'espiritualitat, és el camí dels "baifals", la seva elecció. I la pintura és simplement un mitjà més de guanyar-se la vida per poder seguir vivint a l’ illa. Els baifals, falsos o reals de Gorée tenen els dies contats, la policia vol tirar-los dels búnkers netejant de marginals l'illa que aspira a convertir-se en una asèptica perla turística.
Chej Thajara ens explica la seva experiència entre els baifals. "Quan estic dormint a la nit, em vénen quantitat d'idees al capdavant, i després quan em desperto, pinto aquestes imatges per fer-les sortir, les coses que passen en els meus somnis les faig sortir. És per nosaltres, gràcies a nosaltres, que els búnkers estan com estan. Abans eren uns escombriaires, aquí mateix hi havia moltes escombraries, necessitem 2 o 3 mesos per netejar-ho tot, molts van col·laborar en això. Els baifals van ser els primers que es van instal·lar i van començar a treballar, i van començar a fer viure Gorée."
La vida a Gorée transcorre sense grans sobresalts, però últimament el món marginal que s'amaga en els seus subterranis es veu amenaçat. Els veterans ocupes, els baifals, no entenen com es pot dir que l'illa és patrimoni de la humanitat i no els té en compte.
John Job és el baifal més veterà de Gorée, tot un referent per Chej, una autoritat dins del seu petit cercle. Aquest home que en la seva joventut va ser campió del Senegal de boxa, en la categoria de pesos welter, fa 20 anys que viu per voluntat pròpia en aquest fosc i precari búnker. Juntament amb altres baifals de la primera època, va participar en el treball dur de netejar-ho tot. "Ens diuen que som il·legals, que estem aquí sense permís, sense papers. Nosaltres sabem que no estem en regla amb els papers, però nosaltres som legals. Si l'illa és patrimoni de la humanitat això significa que és de tot el món, i per tant també nostra. Quan nosaltres arribem aquí, això estava ple d'escombraries i arrels d'arbres que obstaculitzen aquí i trencaven els murs. Nosaltres ho netegem tot, ho vam fer tot i això va canviar moltíssim. Hi ha gent que pensa que s'ha de respectar el nostre racó, però també hi ha uns altres que ens veuen com a estrangers a la illa i ens volen tirar. Però nosaltres som els que comencem a pintar quadres, a fer tambors, escultures. Per què ens diuen estrangers? No som estrangers, som tots, tots, tots iguals."
A peu del pujol fortificat, el poble de Gorée, amb la seva barreja d'estils arquitectònics diferents, brilla pel seu encant. Aquí va tenir casa l’Agha Khan i actualment la té el financer George Soros, un d'us gurus actuals de l'economia mundial. Totes elles molt prop de la casa dels esclaus, construïda pels holandesos sobre una altra anterior dels portuguesos, que van ser els que van iniciar el negoci.
Chej ens explica les funcions de cadascuna de les dependències de la casa de l'esclau. "Aquí teniu l'habitació del pesat. A la seva arribada, tots els esclaus passaven per ella per ser seleccionats abans d'embarcar-los. Havien d'arribar a un pes mínim. En tota aquesta cel·la no havien wàters, si volien fer les seves necessitats les havien de fer a la mateixa habitació, és per això que havien tantes epidèmies, pesta, còlera... El 1616 va haver-hi una epidèmia de còlera que va matar a molts, fins i tot al metge que els va tractar."
Una mica més endavant Cheij ens parla del tracte que es dispensava a les dones "A una altra habitació estaven les dones que tenien nens petits, tenien un tracte especial amb millors condicions de salubritat. En una altra dependència és on posaven els conflictius, cabien 6 o 7 persones ajupides, no podien estar dempeus. A l'altre costat es troba l'habitació on posaven a les dones joves, aquesta és l'única sala on se’ls permetia anar al wàter iarreglar-se, perquè a dalt estaven els oficials i baixaven aquí per tenir relacions sexuals amb elles. A aquestes dones se les anomenava "senyoretes" en espanyol. Eren les millor tractades i moltes d'elles eren mulates de mare negra i pare francès. Els oficials tenien a aquestes dones per ficar-se al llit amb elles, per aquest motiu les deixaven sortir per anar al lavabo i amb això evitar que emmalaltissin."
Els esclaus estaven en la fortalesa durant 3 o 4 mesos a l'espera de l'arribada dels vaixells que transportaven esclaus. "La porta sense tornada" era el lloc per on els esclaus eren conduïts als vaixells. Passar per aquesta porta era el moment més difícil, perquè no hi havia tornada i els esclaus tenien una idea que era el seu final, ells partien, però no sabien cap a on. En aquest passadís fosc estaven els guardians amb els seus capells i armats amb fusells. Una vegada va haver-hi un intent col·lectiu d'evasió però el resultat va ser un munt de cadàvers surant al voltant de tota la costa de Gorée.
A mitjan segle XIX, 50 anys després que Anglaterra decidís abolir l'esclavitud, França va fer el mateix, amb el que la casa dels esclaus de Gorée es va tancar definitivament. Els nens que avui juguen per la zona mai coneixeran els drames personals que va generar l'esclavitud, fa temps que es van oblidar. El que sí coneixeran són les xifres: entre 10 i 20 milions d'avantpassats seus van ser esclavitzats i deportats, més 6 milions que van morir pel camí. Un veritable genocidi que només va ser possible per la complicitat de tots.
Kandji, un dels artistes de Gorée reconeguts internacionalment, treballa perquè la memòria no es perdi. "El meu treball s'ha centrat en la memòria de la illa, per la qual cosa va passar i pel que passa actualment. Quan parlo de l'esclavitud no em refereixo només a la de la raça negra, sinó la de tota la humanitat. D'aquesta parteix animal de l'individu que va sorgir fa molt temps i ha fet que l'esclavitud sigui un genocidi. Veig que dins del tercer mil·lenni, segueixen passant les mateixes coses, i si no és a Àfrica, és en la resta d'occident i si no a Amèrica."
Kandji renega dels falsos artistes de Gorée que repeteixen motius amb els ulls posats a treure'ls algunes monedes als turistes. Ell treballa intensament en el seu propi discurs, actualment té 30 quadres començats que ha d'acabar de solucionar. Són per a una exposició que farà a final d'any en una galeria de París. "Per mi l'art és comunicació, i no només són els traços sobre un llenç o una escultura, no. L'art ha de ser testimoniatge del seu temps, ha de vehicular un missatge que ajudi a construir un món millor. Sí, contribuir a la civilització, al que serà el futur perquè els fets del passat siguin com la prehistòria del demà."
Kandji, ex funcionari de l'administració senegalesa, va trencar amb tot el seu món urbà de Dakar, per guanyar la seva llibertat d'artista a l’illa de Gorée.
Durant quasi 4 segles, para milers d'africans esclavitzats, Gorée es va convertir en un lloc de pas dins d'una tragèdia ja escrita, en la qual ells jugaven el paper de víctimes. Actualment l'illa és per als artistes un lloc d'acolliment, un trampolí per reflexionar sobre el succeït, impedint l'oblit d'una tragèdia humana que avui en altres escenaris i amb altres formes, encara continua.
