CULTURA MARÃTIMA
- Estás a
- Inici >
- Canals >
- CULTURA MARÃTIMA >
- Reportatges >
- Velers cap a l'Havana
Reportatges
Velers cap a l'Havana
Blanes, la gran indústria de construcció de velers del segle XIX
Josep-Anton Trepat
La casa dels avis d’en Xavier Girbau, un apassionat dels velers que viu a Blanes, ha guardat durant molts anys un tresor mariner. En Xavier va descobrir que en els baguls de les perdulàries, hi havia un petit tros de mar de les Antilles.
L 'Havana, fer les amèriques, la ruta del tasajo... Les paraules que en Xavier Girbau havia sentit en família de petit, de sobte van tenir un significat. Els seus avis havien tingut una empresa naviliera. Anaven i venien de les Antilles. Va saber que els vaixells de la família que venien carregats de colonials i ultramarins, que és com es deien aquelles mercaderies, s'havien construït a la platja de Blanes.
Fragates, bricbarques, bergantines. Una gran quantitat de velers aparellats de la forma més diversa, que feien la ruta comercial de l'Atlàntic, sortint de Barcelona. Un llarg any de navegació entre anar i venir, sempre amb el vaixell ple de mercaderies per vendre, aquí o allà.
Recuperant el tresor de la seva família de naviliers, en Xavier ha refet els viatges dels dos vaixells familiars i alhora, també ha recuperat una part de la història de Blanes.
Teníem dos vaixells, un de 120 metres i un altre de 80 metres. Els dos feien el mateix recorregut, anaven fins a l’ Uruguai, passaven per Cuba i Nova Orleans, i tornaven a Barcelona on els consignataris també eren de la família.
Història d'una època d'or a Blanes
Un altre apassionat per aquests vaixells és Domènec Valls. La seva afició d'historiador local ho ha convertit en tot un expert.
Domènec ha llegit i classificat tots els documents d'aquella època daurada de les drassanes blanenques, que van tenir una importància vital en el desenvolupament de la població. Un període de més de cent anys, i que arrenca a principis del segle XIX.
Des del racó de casa seva, ha analitzat des de registres notarials fins a partides de naixement. Tot, per poder reconstruir amb fets i noms un important període de la vida de Blanes.
El nom més que primer va trobar va ser el de Josep Vieta, conegut com Hereu Bagué. Ell i la seva família tenien a la platja de Blanes tota una indústria. Una cadena de producció sempre funcionant, que no parava d'encallar velers de totes les mides.
Hi havia una competència enorme. En l'arxiu de l'ajuntament del 1830 al 1840, he trobat una denúncia de Ramón Vieta al seu germà Josep Vieta perquè el molestava per entrar una grua amb trossos de fusta. Fins i tot entre ells la competència era terrible, hi havia una activitat febril a les drassanes.
Feina no en faltava. Uns carregaven la fusta que baixaven del Montseny o del Montnegre. Uns altres, estaven als tallers de proveïdors dels vaixells. Tot això, sense oblidar tampoc als que es guanyaven la vida pescant al mar de Blanes. Tant era el treball que es generava al voltant del mar que el dia en què es llançava una nau, es convertia en un dia de festa per a tot el poble.
Donar gràcies quan algú s'havia salvat d'un naufragi, també era motiu de festa religiosa, perquè parlar de gent de mar i de devoció, a Blanes, és un tot. A Blanes, l'ermita del Vilar, ha estat i és un punt de referència per tot el que d'una manera o una altra hagi tingut el mar com a acompanyant de viatge.
Dins de l'ermita, cada vaixell que penja prop de l'altar és una pregària. Una crida de salveu-nos, enmig de la tempestat. Tots tenen darrere una història, sovint tràgica, anant o venint d'Amèrica, o pescant en el mar de Blanes. També hi ha l’exvot que va portar l'escriptor Joaquim Ruyra per agrair l'èxit de la seva narració El rem de trenta-quatre.
Vestigis d'una època d'or
Hi ha un taller on l'acer ha guanyat l'espai de la fusta. Aquest taller és el d’Esteveta, l'últim mestre d'aixa de Blanes. Els vaixells que avui naveguen per Blanes no en saben gaire de fusta. Se les han de veure amb embarcacions de fibra de vidre i acer. Però ell no ha perdut l'ofici. Un ofici per a gent amb aragonesa i imaginació.
Has de portar el vaixell en el cap així, quan arribes al bosc, comences a mirar la fusta dels arbres i esculls les peces segons la funció que hagin de tenir dins del vaixell.
Esteveta és l'últim testimoniatge viu d'una època. Un temps que descansa entre els papers de l'arxiu municipal. Un lloc on Domènec ha passat hores refent la història de les drassanes i un lloc des d' on aviat iniciarà una nova recerca relacionada amb els antecedents d'aquesta època d'or en la indústria de les drassanes.
La família dels Esteveta ha viscut els últims temps de les drassanes blanenques. Són hereus d'aquells que, al segle XIX, van fer que el nom dels mestres d'aixa de Blanes el passegessin orgullosos centenars de vaixells, amunt i avall de l'Atlàntic.
Les construccions dels Esteveta han estat embarcacions costaneres de pesca i de treball, fetes amb bona fusta i bastides també a la platja, com sempre s'havia fet.
Però el rellotge del temps s'ha parat per a les aixes i els caragols. Ara són l'herència de la família dels Esteveta.
Ells conserven tot un material que ja no usen. Però tots aquests instruments i material que guarden, fa anys, no paraven quiets. Gent treballant i aprenent l'ofici dels pares. Tres drassanes en marxa. Olor de brea, i encenalls escampats per la platja. Una platja des d' on s'encallaven fragates i bergantins. Una platja de Blanes que durant un temps va estar més a prop que mai de les Antilles.
Enllaços relacionats
Descàrregues
EN AQUEST CANAL:
