BLOG

Aquest vespre a Salou tindrà lloc la XVII Edició dels Premis Ones Mediterrània. Pere Secorún recollirà el premi al Reconeixement Difusió i Sensibilització pel programa THALASSA.

Aquest premi ens ha estat atorgat, entre altres mèrits, per ser un important espai de sensibilització ambiental, difonent la conservació del medi marí a la Mediterrània.

L’organització Mediterrània CIE realitza des de fa setze anys els Premis Ones amb la finalitat de reconèixer i potenciar iniciatives i projectes de persones, col·lectius, entitats, empreses i/o institucions, destinats a impulsar accions per la defensa del medi ambient i l’ésser humà a nivell nacional i internacional.

Si voleu més informació sobre els premis: http://www.mediterrania-cie.org/cas/index.php

El nedador gironí Miquel Suñer, que va protagonitzar un Thalassa sobre la seva preparació per creuar nedant el canal de la Mànega ha estat seleccionat  per participar, el proper més de juny, a la “Manhattan Island Marathon Swims” la volta a l’illa de Manhattan a Nova York, una de les travesses en aigües obertes més prestigioses, i on cada any només és seleccionen 30 nedadors de tot el món. La travessa que passa pels llocs més emblemàtics de la ciutat, implica nedar 55km, amb fortes corrents, a  només 17 graus i sense neoprè.

La selecció ha vingut després de que l’any passat Miquel aconseguís creuar el canal de la Mànega. Només 10 nedadors espanyols ho han aconseguit, és una de les travesses més dures del món, l’anomenen l’Everest dels nedadors. En Miquel hi va estar nedant prop de 12 hores per aconseguir-ho amb l’aigua a 16 graus.

La volta a l’Illa de Manhattan és el segon esglaó per aconseguir la Triple Corona: significa completar les tres travessies de llarga distància més prestigioses del món, no hi ha cap espanyol que ho hagi aconseguit.
Les tres punxes de la corona són: Canal de la Mànega/ L’Illa de Manhattan/ El canal de Catalina ( de los Angeles a l’Illa Catalina). Aquesta darrera travessa és el repte d’en Miquel per a l’any vinent i desde el Thalassa li desitgem molta sort.

Si voleu seguir més d’aprop les seves peripècies podeu consultar:

http://www.nedarsenseparar.cat/

Joanna Pardos

“Juan de la Cosa, el Sant Bernard de l’Atlàntic”, un reportatge de Ramon Gutierrez i Yvon Bodin, sobre el vaixell sanitari de salvament i assistència marítima espanyol, ha  estat premiat al “Festival Internacional del film de la mar i dels seus entorns”, a Hendaya.

El “Juan de la Cosa” és un vaixell hospital atípic que solca l’Atlàntic Nord per portar auxili als marins ferits.
Fractures en les cames, problemes als ulls, cremades, amputacions, moltes situacions a las quals una infermera i dos metges han hagut de respondre durant els 6 dies que els nostres reporters van passar amb ells sobre la zona.
El  “Juan de la Cosa” navega entre les Açores i el Mar d’Irlanda per tranquil·litzar els pescadors perduts lluny de les costes, per portar assistència a tots els navegants, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Una iniciativa única al món.

Aquest  llibre, recull el testimoni d’una dona que ha dedicat la seva vida al món de la pesca,  així com un retrat personal, ple de vitalitat i humor, del passat mariner d’aquesta població. La principal aportació d’aquest llibre és que ofereix una visió femenina d’un món predominantment masculí com és el de la pesca, però on  històricament les dones han jugat un rol molt actiu.

Esther Pujol Serra i Eiseu Carbonell Amós Càtedra d’Estudis Marítims Universitat de Girona – Ajuntament de Palamós

Roser Corella

Per més informació:
http://menorcadiario.net/menorca/mao/9084-mao-pide-a-autoritat-portuaria-que-no-derribe-las-casetes-de-vorera-y-pide-conservarlas
http://www.menorca.info/menorca/442857/mao/pide/proteccion/cases/vorera/municipio

Roser Corella

Pere Secorún i Joan Vehí al seu estudi de Cadaqués

Hem estat a Cadaqués durant dos dies grisos i plujosos vora el mar amb forts vents de llevant.
Hem  filmat per un reportatge amb en Joan Vehí, de professió fuster, però també fotògraf i memòria viva de Cadaqués. Quan un italià li va regalar una càmera de fotos als 16 anys, no podia imaginar que d’ aquell gest sortiria un enorme arxiu amb imatges dels últims 60 anys a Cadaqués.

En Joan Vehí, que va ser durant trenta-cinc anys el fuster de Dalí, va fer nombrosos retrats de l’artista dels que ara farà una exposició al castell de Figueres.

Des del seu arxiu, parlant i regirant fotos, seguim la vida de la història de Cadaqués.

Som una societat dietèticament conscienciada. Desde petits sentim parlar de les virtuts de l’alimentació equilibrada i els mitjans de comunicació insisteixen en la importància dels aliments per la nostra salut i línea. Irònicament, cada cop tenim menys temps per dedicar a anar al mercat i cuinar.

Quan finalment anem a comprar, sovint ens trobem davant de centenars productes  diversos, tots “enriquits” amb vitamines, àcids, oligoelements, bífidus, antioxidants…tots elements necessaris però que quasi ens porten a preguntar-se, com ens ho fèiem abans?
La resposta ens la aporten recents estudis que demostren el que, de fet, ja sabíem: La dieta mediterrània és la solució. El peix  és la millor font d’omega 3 , que contribueix a prevenir malalties cardiovasculars i neuronals, i a la llarga resulta molt més barat que una dieta a base de productes “enriquits” com làctics, mantegues o galetes. La sardina n’és el millor exemple. Des de sempre ha estat un peix barat i pescat a casa, que recentment s’ha descobert una font excel·lent d’aquest element tant necessari. Tansols 5 sardines ( 0,65 euros) aporten la mateixa quantitat d’àcids grassos Omega 3 que 3 litres de llet enriquida Puleva (4 euros) o 45 ous enriquits (8,92 euros).

A vegades cal voltar per tornar al mateix lloc i potser ens calia desviar-nos tant per adonar-nos que, com afirmen experts nutricionistes, la dieta mediterrània si es compleix, no tansols és equilibrada sinó que aporta 4 cops els mínims recomanats d’omega 3.

La salut és un dret fonamental i alimentar-se bé no hauria de ser un luxe. Ens podem considerar afortunats per tenir a proximitat aliments bons i barats. Només cal que ens deixem de llegir etiquetes i tornem a parlar amb la peixatera.

Aviat a Thalassa podreu aprendre més sobre la importància del peix en la alimentació perquè el nostre company Josep Anton Trepat està preparant  un reportatge sobre el tema, comptant amb l’opinió de cientifics i nutricionistes.

Laura Secorún

Sovint impera la idea que el mar i les professions que l’envolten són cosa d’homes. I és comprensible. La història ha alimentat sempre l’imatge de l’home fort i valent plantant cara a les forces de la natura i conquerint nous territoris. Però no cal anar gaire lluny per veure que el mar no ha sigut mai patrimoni exclusiu masculí. No és per casualitat que Venus, la més femenina de les deesses gregues, va néixer de les aigües.

És cert que, durant segles, a les dones no se les permetia navegar, però també és cert que fins i tot en temps on era « de mal auguri » dur a una dona a bord, els mascarons de proa solien ser figures femenines. Es creia que guiaven i protegien les naus. A més, feta la llei, feta la trampa i no faltaven dones que se les enginyaven per transvestir-se i enrolar-se en alguna tripulació. Va ser el cas de Mary Read   i  Anne Bonney, que acabaren esdevinguent les pirates més famoses i temudes pel seu coratge en la lluita.

Sovint també les dones dels oficials eren a bord, afrontant els mateixos perills que ells. Però menys valentes tampoc eren les que veien marxar als seus marits i fills i es quedaven soles a terra, esperant estoicament.

Els temps han canviat i afortunadament avui en dia les dones demostren cada cop més que el mar és de tots. Un sol cop d’ull a l’arxiu del Thalassa ens ho demostra . Trobem noms de pescadores, grans navegants, investigadores, submarinistes, estibadores… Centenars d’exemples que s’estenen de les platges de Zanzíbar fins a la taula de La cap de producció d’aquest programa. El mar sovint pot ser dur, però no discrimina. Potser és per això que ens hi sentim tant bé.

Laura Secorún

La nostra companya Roser Corella acaba de tornar de dos mesos a Bangla Desh amb un munt de cintes i d’històries per explicar!
Per exemple, ens ha parlat del que està passant a les costes. Aquests darrers anys la producció de gambes s’ha convertit en una de les majors exportacions del país i sobre aquesta base el govern ha donat carta blanca a les empreses del sector. Econòmicament sembla rentable, però les conseqüències humanes i mediambientals han estat catastròfiques.

Les empreses compren els terrenys agrícoles de la costa per inundar-los d’aigua salada i cultivar-hi les gambes que després vendran al Japó, Europa i els Estats Units. El Govern veu augmentar els seus ingressos i es justifica parlant de creació de llocs de treball i modernització, però sobre el terreny la realitat no podria ser més diferent: pèrdua de les collites, salinització dels aqüífers d’aigua potable, impossibilitat d’alimentar els animals… una catàstrofe darrera una altra que deixen a aquestes comunitats sense mitjans de subsistència.

La Roser, com podeu veure a les fotos, s’ha “immers” literalment en la problemàtica i ha tornat indignada. Les diverses protestes locals sobre la situació han estat reprimides amb violència i el govern no sembla disposat a canviar de posició així que segons ella, el canvi ha de començar “per uns consumidors conscienciats”.

Però no us desvetllarem més que ara l’estant editant amb el David i el podreu veure aviat, a principis d’Abril.

Sardines

Arribem a casa a dinar,  són les tres del migdia passades, una mica tard com de costum. Comprem sardines davant de casa,  una mica de bròcoli i quatre tomàquets.  Deu minuts i estem dinant.  Faig el càlcul, 3 € de sardines, una safata  espectacular i boníssimes. 0,50 € del bròcoli.  Mengem els dos de primera.  Sà, bo, just, simple.

Els pescadors artesanals tenen sovint dificultat per vendre el que pesquen.

El dia que les sardines vagin a 50 € i costi trobar-les ens en adonarem del que teníem. Beneïda sardina!

Ah! Si no volem que faci olor la casa, al forn i tan contents!